Aquest és el renom que confereixen al conegut i difunt James Brown. Casualment en una entrevista que li van fer l’any 1991 (uns mesos després d’haver sortit de la presó, on va complir vint-i-sis mesos de condemna, acusat d’intent d’homicidi, possessió il·legal d’armes i desacato a la policia), Brown explicava que aquest renom, el padrí del “soul”, és el que més se li adheria a la pell, “porque es inmortal i permanecerá grabado en la mente del público para siempre”. D’altres l’anomenaven el rey del rythm and blues, però sigui quin sigui el seu renom, queda clar que James Brown ha estat la icona d’alguns artistes (Mick Jagger (Rolling Stones), Maichel Jackson), i que ell, la seva música resten en la memòria. Podríem dir que la seva obra és immortal en tant que es pot considerar un clàssic de la música soul, i en tant que ha estat utilitzada com a banda sonora d’algunes pel·lícules i anuncis.
Un dia d’estiu, en la meva adolescència, vaig escoltar per la radio Sex Machine, recordo que aquella cançó em va deixar astorat, i és que la interpretació em recordava un diàleg cantat, on el cantant emetia, de tant en tant, alguns sons guturals. Un servidor esperava impacient a que acabés la cançó, per saber qui era aquell intèrpret, el cert és que aquella música trencava els esquemes de la resta de grups que s’escoltaven per la radio.
Al cap d’un temps vaig comprar alguns cassets de l’autor, dos d’ells eren directes d’algun concert que havia fet ves a saber on. He de dir que va ser, durant molt temps, el meu número u. Posava James Brown a tota hora, el meu cos es movia al ritme de la música i un servidor feia alguna que altra interpretació.
Un dia em van regalar “Live at the Apollo”, crec que van ser les meves germanes, no sabien que se’n penedirien i que el veí de sota casa, el meu cosí, en patiria les conseqüències. “Live at the Apollo” és un doble LP que conté divuit temes, tres d’ells superiors als set minuts. A la cara A, del disc de vinil, hi trobem una cançó ven trista, “That’s life”, Brown la interpreta amb veu nasal, acompanyada d’un violí, les cordes dels quals són fregades amb melancolia. Seguidament ve “Kansas city”, amb un ritme força enèrgic, potser ho és tant que Brown l’acaba extenuat de tant cridar, sembla que el micròfon li caigui al terra.
Per a un servidor les millors interpretacions d’aquest àlbum són aquelles que duren més de set minuts, és a dir: “Prisoner of love” d’inici molt tendre, sembla que Brown expliqui una història acompanyada d’un duet que l’ajuda a interpretar-la amb sons bocals. Sembla que la narració és compliqui, el duet inicia un of love, of love, of love, of love… al llarg de tota la cançó. Brown es va desesperant i sembla que perdi els estreps, són crits d’alerta, acompanyats d’una breu explicació, crits que tornen a sortir amb un NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO,NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOAAAAAAAAAG!!!!!!!!, segueix la interpretació que acaba amb un rugit.
“It’s a man’s man’s man’s wordl” s’inicia amb molta força, tot hi haver alts i baixos, és a dir, hi ha diferents ritmes, a mitja interpretació Brown emet un “HAAA” nasal que dóna pas a un nou ritme, el qual té les seves oscil·lacions, no obstant de tant en tant utilitzarà aquest “HAAA” nasal per introduir un nou crit, un nou ritme….
“It’s a man’s man’s man’s wordl” dóna pas a “Lost someone”, he de dir que sembla que no s’hagi canviat de tema, ja que entre l’un i l’altre no hi ha hagut pausa.
Aquest àlbum és altament aconsellable per conèixer la vertadera música i interpretació de James Brown, per sortir de les típiques cançons del padrí del soul, “I feel god”, etc. Ara bé, aquelles persones que tinguin problemes cardi vasculars, que se’n abstinguin.
Si he de ser sincer a un servidor li ha anat bé per desfogar-se i treure l’excés d’energia.
