El passat dissabte vam fer una excursió cap al penya-segat de punta prima, que es troba entre el cap de Creus i el cap de Norfeu. La sortida va ser des de Cadaqués i ens vam enfilar pel GR que condueix a cala Juncols. L’excursió té una durada d’una hora vint minuts, aproximadament. El dia era ras, el sol ens escalfava i ens acaronava. Ens dirigíem cap a l’oest, així que teníem el mar a les nostres espatlles. De tant en quant ens aturàvem a contemplar el paisatge, aquell paisatge característic de l’Empordà, de matolls a raser de la tramuntana.
En arribar a punta prima vam observar que no estàvem sols, allí romanien estirades i pasturant, unes vaques amb els seus vedellets.
L’experiència va ser fascinant, el cert és que veure a aquells animals reposant en plena natura, em va donar una pau interior.
Aquesta és una novel·la que situa al lector en la pell del protagonista, En Christopher Boone, de 15 anys, un noi que sap molt de matemàtiques però poc de les persones. A qui li agraden les llistes, els sistemes, la veritat… però odia el groc, el marró o que el toquin. I és que el protagonista és un nen autista que no entén allò que el rodeja.
La Història està escrita en primera persona pel Christopher, és a dir, des del punt de vista d’algú que es tanca en si mateix i a qui les relacions socials costen molt. I des d’aquest punt de vista és interessant veure com el món de les persones “normals” és completament estrany i a vegades sense sentit comú per al nostre protagonista.
Quan em llegia el llibre, vaig poder viure les sensacions, les emocions que viu en Christopher davant les adversitats que el rodegen, i alhora vaig experimentar com es sentia el protagonista quan la rutina li era alterada. I és que les persones que pateixen d’autisme són força rutinaris, quan han d’afrontar una situació nova, tendeixen a recórrer a un ritual, en aquest cas en Christopher recorria a l’aritmètica per fer front als seus problemes.
Ell llibre és de lectura fresca i ajuda a entendre les conductes d’una persona autista i alhora, a respectar la manera de fer d’altri. Mark Haddonb aconsegueix mostrar-nos la part humana d’un nen autista, però també ens dóna una lliçó al fer-nos veure que hi ha moltes maneres de veure les coses i que allò que ens rodeja és susceptible de ser interpretat de moltes maneres i conseqüentment quina resposta emocional s’hi pot desenvolupar. En certa manera és admetre que la normalitat és molt subjectiva ja que aquesta es mesura a partir del que fa una majoria i es discrimina les actituds que no són aprovades o enteses pel col·lectiu.
Aquest és el renom que confereixen al conegut i difunt James Brown. Casualment en una entrevista que li van fer l’any 1991 (uns mesos després d’haver sortit de la presó, on va complir vint-i-sis mesos de condemna, acusat d’intent d’homicidi, possessió il·legal d’armes i desacato a la policia), Brown explicava que aquest renom, el padrí del “soul”, és el que més se li adheria a la pell, “porque es inmortal i permanecerá grabado en la mente del público para siempre”. D’altres l’anomenaven el rey del rythm and blues, però sigui quin sigui el seu renom, queda clar que James Brown ha estat la icona d’alguns artistes (Mick Jagger (Rolling Stones), Maichel Jackson), i que ell, la seva música resten en la memòria. Podríem dir que la seva obra és immortal en tant que es pot considerar un clàssic de la música soul, i en tant que ha estat utilitzada com a banda sonora d’algunes pel·lícules i anuncis.
Un dia d’estiu, en la meva adolescència, vaig escoltar per la radio Sex Machine, recordo que aquella cançó em va deixar astorat, i és que la interpretació em recordava un diàleg cantat, on el cantant emetia, de tant en tant, alguns sons guturals. Un servidor esperava impacient a que acabés la cançó, per saber qui era aquell intèrpret, el cert és que aquella música trencava els esquemes de la resta de grups que s’escoltaven per la radio.
Al cap d’un temps vaig comprar alguns cassets de l’autor, dos d’ells eren directes d’algun concert que havia fet ves a saber on. He de dir que va ser, durant molt temps, el meu número u. Posava James Brown a tota hora, el meu cos es movia al ritme de la música i un servidor feia alguna que altra interpretació.
Un dia em van regalar “Live at the Apollo”, crec que van ser les meves germanes, no sabien que se’n penedirien i que el veí de sota casa, el meu cosí, en patiria les conseqüències. “Live at the Apollo” és un doble LP que conté divuit temes, tres d’ells superiors als set minuts. A la cara A, del disc de vinil, hi trobem una cançó ven trista, “That’s life”, Brown la interpreta amb veu nasal, acompanyada d’un violí, les cordes dels quals són fregades amb melancolia. Seguidament ve “Kansas city”, amb un ritme força enèrgic, potser ho és tant que Brown l’acaba extenuat de tant cridar, sembla que el micròfon li caigui al terra.
Per a un servidor les millors interpretacions d’aquest àlbum són aquelles que duren més de set minuts, és a dir: “Prisoner of love” d’inici molt tendre, sembla que Brown expliqui una història acompanyada d’un duet que l’ajuda a interpretar-la amb sons bocals. Sembla que la narració és compliqui, el duet inicia un of love, of love, of love, of love… al llarg de tota la cançó. Brown es va desesperant i sembla que perdi els estreps, són crits d’alerta, acompanyats d’una breu explicació, crits que tornen a sortir amb un NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO,NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOAAAAAAAAAG!!!!!!!!, segueix la interpretació que acaba amb un rugit.
“It’s a man’s man’s man’s wordl” s’inicia amb molta força, tot hi haver alts i baixos, és a dir, hi ha diferents ritmes, a mitja interpretació Brown emet un “HAAA” nasal que dóna pas a un nou ritme, el qual té les seves oscil·lacions, no obstant de tant en tant utilitzarà aquest “HAAA” nasal per introduir un nou crit, un nou ritme….
“It’s a man’s man’s man’s wordl” dóna pas a “Lost someone”, he de dir que sembla que no s’hagi canviat de tema, ja que entre l’un i l’altre no hi ha hagut pausa.
Aquest àlbum és altament aconsellable per conèixer la vertadera música i interpretació de James Brown, per sortir de les típiques cançons del padrí del soul, “I feel god”, etc. Ara bé, aquelles persones que tinguin problemes cardi vasculars, que se’n abstinguin.
Si he de ser sincer a un servidor li ha anat bé per desfogar-se i treure l’excés d’energia.
Aquest és el títol del darrer àlbum que ha editat Tom Waits al qual li ha dedicat gairebé dos anys, i és que Orphans és un triple àlbum que segons el músic i compositor, els títols de cada àlbum es corresponen amb la música i l’atmosfera que hi ha dins.
Els 56 temes d’orfes es poden ordenar en tres categories. Així a Brawlers hi tombem rock de batalla, a Bawlershi ha les balades i a Bastards, Waits presenta la part més experimental de l’àlbum. Recitapoemes, contes…..
Quan em va lliurar aquest àlbum, un bon amic, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment, escoltar Tom Waits sense saber-ne res d’ell, em causava pànic. Pensava que seria un d’aquells canta-autors indigeribles, d’aquells músics que fan música de culte però que poden ser tremendament avorrits.
La meva gran sorpresa va ser escoltar “Lie To Me” el primer tema de Brawlers, potser no és el millor, però el cert és que em va traslladar a una altra època. Per què us en feu una idea, imagineu-vos als anys 60-70 en un bar d’una carretera d’un poble perdut dels estats units, rollo Pulp Fiction quan en Travolta balla al son de “ You Never Can Tell” de Chuck Berri. El carrer polsegós, sense asfaltar, el bar lúgubre amb una música de fons, que grinyola d’un aparell de música, d’aquells que van en monedes…. us situeu?
Waits interpreta “Low Down”,el segon tema, amb veu rovellada, la típica que esta castigada per les dosis d’alcohol. A “22:19” sembla que l’artista ens pugi en un tren de vapor que ens du qui sap on….., potser als camps de cotó del Mississipi de finals del segle XIX, on al tema “ Lord i’ve Been Changed”, interpretat, un cop més, amb veu rogallosa, recorda el cant dels esclaus d’aquella zona quan collien el cotó en un dia tòrrid.
El cert és que el tema que més em va frepar de Brawlers, és “All De Time”, un cop més es puja en un tren, Waits imita el soroll de la locomotora de principis de segle XX, i sembla que aquest tren vagi agafant velocitat per traslladar-nos a un altre indret….., potser a un poblet on hi ha la història de l’amor impossible, interpretat a “Sea Of Love” amb un to trist, malenconiós, o potser, aquest tren s’aturi a Nova Orleans, en una cabanya de fusta on hi ha un home al porxo amb el seu gos. L’animal inicia “Buzz Fledderjohn”, ambuns udols que seguidament són apagats per una guitarra clàssica i una beu trencada que emet el so dels primers blues…..
Bawlers és com entrar al món de la narració, dels contes, de les balades, de la pau, l’harmonia, si més no és la impressió que em dóna quan escolto “Long Way Home”, Centrar l’atenció en la bateria, tocada amb aquelles baquetes que semblen plomalls i que fan un so sec i metàl·lic quan esgarrapen el tambor, o bé amb el clarinet que et conviden a iniciar un ball de moviment suau i controlat. També hi ha un tango “Little Drop Of Poison”, recorda el local/ bordell on es ballaven tangos, en el film “la puta i la ballena” …
Podria descriure les sensacions de cada una de les cançons, però us convido a gaudir de la música, escoltant els detalls que passen desapercebuts quan no gaudim d’ella.
Al Blogroll podeu accedir a una web de Tom Waits on podreu escoltar alguns dels temes d’Orphans (“Lie To Me”, “ Lord i’ve Been Changed”) i d’altres àlbums.
Aquest blog intenta recuperar l’orfe que, en certa manera, tothom du a dins. És una proposta per despertar l’infant que duem adormit, amb la finalitat de brindar, a aquells que hi accedeixin, la possibilitat d’experienciar l’oci a partir de la lectura, la música, etc.
Orfes som aquells que disposem el nostre temps als demés, a les activitats de la vida quotidiana, al treball, a l’estudi, a l’esport, i a tot tipus d’activitat on estiguem rodejats per iguals. Així som orfes en tant no podem o no sabem disposar el temps per estar amb si mateix.
Amb orfans comparteixo el que he experimentat al escoltar, llegir o mirar un film i subsegüentment el benestar personal i l’alteritat que he viscut.
També obro un apartat, “el meme”, per estimular a aquells/es que ho desitgin, la possibilitat de compartir una experiència que els hagi resultat màgica.
